Diana i Cal·listo

Un altre mite on intervé Diana és el de Cal·listo. Aquesta era una nimfa de Diana, que havia fet el vot de castedat com totes les altres, i un dia quan la nimfa s'estava banyant al riu, Diana va veure que estava embarassada. Cal·listo va dir-li que era culpa seva ja que l'havia seduït, però en realitat va ser Zeus que s'havia convertit en la deessa per seduir-la,  però Diana es va enfadar tant que va convertir-la en ós.
També hi ha altres versions d'aquesta nimfa.

P.P.RUBENS, Diana i Cal·listo, Museu del Prado, Madrid

CERÀMICA GREGA (3)

Χαίρε μαθηταὶ,

 Com que  estem fent el tema  de la geografia grega, dels antics mapes, dels viatges, νόστοι, ...us deixo aquesta peça per tal que hi trobeu la relació.

εὔκοπος ἐστι!

Bona feina!

Salve carissimi discipuli discipulaeque de l'INS Antoni Cumella!

No me n'he pogut estar, i per això escric aquest post, per FELICITAR-VOS per les magnífiques entrades sobre els diferents monuments del Patrimoni Arqueològic de la Hispània Romana: heu fet molt bona feina!

Enhorabona!!! Seguiu treballant així i us fareu ben vostra una dita dels nostres estimats clàssics: 

Ponts Romans

Pont del Diable (Martorell)

És un pont d'origen romà que formava part de la Via Augusta i està situat entre Martorell i Castellbisbal sobre el riu Llobregat. Va ser construït l’any 10 aC. Del Pont Romà, es conserven els estreps o contraforts, fets amb grans carreus  i amb inscripcions de les legions que hi van treballar  Sobre l'estrep esquerre s'alça un arc triomfal romà, probablement del segle II. Fins al segle XIV va ser l’únic pont de la vall baixa del Llobregat.

A causa de les crescudes del riu, ha estat refet en diverses ocasions, estan documentades les de 1143, que adossat a l'aparell romà resta un  mur d'època romànica format per filades regulars de petits carreus, i un arc de punt rodó situat entre l'estrep esquerre i l'arcada principal. I també està documentada la de 1283 que es va reconstruir com a pont gòtic amb un sol arc, sota la direcció de  Bernat Sellés , amb dos arcs ogivals per evitar l'efecte de les riuades. Aquest arc va ser destruït durant la guerra civil i reconstruït l'any 1962 mantenint l'estructura de la reforma gòtica.

Pont d’Alcàntara

Va ser construït entre els anys 105 i 106 per l’arquitecte romà Caius Iulius Lacer, que creua el riu Tajo en Alcàntara.

Esta compost per sis arcs que descansen en 5 pilars i dos estreps. Les seves proporcions són impressionants i serveixen per salvar una profunda llera amb crescudes de cabal importants. 

Els arcs tenen dues files de dovelles (blocs de pedra en forma de tascó amb què es construeixen els arcs i les voltes), la superior més petita. Als peus  hi ha un templet romà dedicat al constructor del pont.  L'Arc del Triomf no deixa de tenir el seu propi significat dins del conjunt. Enclavat en una província poc romanitzada, aquest monument va servir com a suport de la memòria col·lectiva com testifiquen les seves inscripcions.

La primera restauració documentada es produeix al segle XVI, durant l'imperi de Carles V, que va eliminar  les edificacions que s'havien aixecat en el pas del pont en segles anteriors. De l'antic sistema defensiu, l'únic element que es conserva actualment és una torre de pissarra i maó anomenat Torre de l'Or.

Pont de Salamanca

El pont forma part de la Via de la Plata, una de les tres calçades romanes que enllaçaven Emerita Augusta (Mèrida) amb Caesar Augusta (Saragossa). Va ser construït pels romans per creuar el riu Tormes i accedir a la ciutat de Salamanca.

La data de construcció del pont és difícil de dir, ja que se sap que els emperadors August, Vespasià i Trajà en van fer obres de restauració.

Es tracta d'una construcció de dos ponts separats per un castellet central: el pont vell, que s'estén al llarg de la part propera a la ciutat i que és d'origen romà, i el pont nou  del s.XVII. Dels vint-i-sis arcs, només els quinze primers daten de l'època romana. Són arcs de mig punt amb grans dovelles encoixinades. La pedra emprada en la seva construcció és originària de les pedreres de granit de Los Santos (Béjar).

EL CIRC DE TOLEDO

El Circ romà de Toledo va ser construït durant el segle I, sota el mandat de l'emperador Octavi August. Probablement la seva construcció  tenia com a finalitat potenciar la romanització, ja que el circ era una de les construccions més típiques de l'època imperial.

Al segle IV la invasió àrab va fer que el circ es deixés d'utilitzar com  a tal, i fos destinat a ser la necròpolis (encara hi ha tombes que es poden veure).

A finals del segle XVIII les ruïnes abandonades van passar a ser lloc d'allotjament per a vagabunds, fins que el Cardenal Lorenzana va manar derribar les voltes.

Finalment al 1906 es va crear el parc "Camp Escolar", que va recuperar aquell terreny.

Més de la meitat de la seva infraestructura encara no s'ha excavat, però tot i així es creu que el seu aforament era  de 15.000 a 30.000 espectadors i  que tenia uns 423 metres de longitud.

El Circ Romà de Toledo és un gran edifici de gran valor històric i arqueològic, ja que és la resta romana més important de la província, tot i que no s'ha conservat sencer, ja que cada cop el que queda està més degradat i enterrat a causa de la vegetació. La part nord-est del circ és la que ha quedat més ben conservada.

Actualment, la part on hi havia l'arena i les grades s'utilitza com aparcament.

Com ja sabem,  la forma del circ és  el·líptica i els seus extrems són rodons. Es poden distingir les següents parts:

Al centre del circ es trobava l'arena, que era l'espai on es feia l'espectacle i  que estava orientat de nord-est a sud-est per evitar la llum.La spina  que separava l'arena en dues parts i a sota tenia forats on se situaven els esclaus per sortir a ajudar als aurigues caiguts. Sobre la spina hi havia elements decoratius.

També hi havia les Metae, que eren  les metes, per marcar la sortida i l'arribada. Hi havia dues, als dos extrems de la spina , i depenent del moment del dia és feia servir una o l'altra.

La cavea eren les grades, sense particions de classes ni divisions, on tothom podia seure on volia, i estaven aixecades pel pòdium que li feia alçada.

Un dels espectacles que s'hi feia eren les carreres de quadrigues o bigues, carros tirats per 4 o 2 cavalls  que entraven per les Carceres,i consistia a fer 7 voltes al voltant de la spina.

L'amfiteatre de Segòbriga

L'amfiteatre de Segòbriga fou construït a la ciutat romana de Segòbriga, conquerida el segle II AC i que en temps d'August, al voltant del 12 aC, deixà de ser una ciutat estipendària que pagava tributs a Roma  i es convertí en municipium.

 La ciutat formà part de la capital de la província romana Tarraconense  i avui dia les restes es troben a la població de Selice.

L'amfiteatre  fou construït entre el segle I i II , està just davant del teatre i era l'edifici més gran dels que es construïren a la ciutat de Segòbriga.

Aquest edifici té una  planta el·líptica que mesura 75 m .

La sorra es separava de la  graderia  per un podium . 

La càvea es dividia en tres zones horitzontals -ima , media  i summa cavea - , separades per murets per albergar als espectadors segons la seva classe social . Verticalment es dividia en 12 cunei delimitats per escales que acabaven en els vomitorium , portes de sortida o entrada .

Es va utilitzar per a la seva funció original, els espectacles , fins al S. III ,  cap al S.IV  es va utilitzar com a magatzem agrícola  i al  S. XVII es va aprofitar com a pedrera per a la construcció del monestir d'Uclés.

L' amfiteatre de Itàlica

L'amfiteatre de Itàlica va ser construït al nord de la primera ciutat romana a Hispània , Itàlica , situada en l'actual Santiponce ( província de Sevilla ) , a Andalusia ( Espanya ) , que va ser fundada l'any 206 dC

Es va construir en l'època de l' emperador Adrià , aproximadament entre els anys 117-138 i va ser un dels més grans de tot l'imperi romà, era capaç d'acollir a  més de 25.000 persones. 

Està situat fora del recinte emmurallat de la nova urbs. La seva façana, pràcticament perduda, seguia el model compositiu típic: dos ordres superposats de columnes adossades als pilars que subjecten les arcuacions

L'estructura de l'edifici està feta amb opus caementicium - formigó - revestit de carreus de pedra o maó segons la zona . A més, a les zones més importants s'hi cobria de marbre .

                    

L'entrada principal era la Porta Triumphalis. Als costats d'aquesta entrada, ja a l'interior , s'obren unes estances de culte anomenades sacellum .

El pòdium que delimitava la sorra i sustentava la graderia és de 2,30 m. d'alçada, que amb la cornisa i la balaustrada de protecció arribava als 3,50 m. 

La graderia -cavea- estava dividida en tres zones: la ima, mitjana i summa cavea totes separades per uns corredors anulars anomenats  praecinctiones.

La primera, la ima cavea, disposava de 6 grades, amb 8 portes d'accés, i estava reservada a una classe social alta, magistrats, senadors, etc. La segona, media  cavea, habilitada per a la resta de ciutadans, tenia 12 grades i 14 portes d'accés. La summa cavea, coberta per un tendal, era reservada per a dones i nens.

A la sorra es celebraven lluites de gladiadors anomenades munus gladiatorum, lluites contra feres anomenades venationes i baralles d'animals ... Per a això, en el seu centre hi ha un soterrani rectangular la fossa bestiaria on es guardaven els animals que accedien per dues galeries amb rampes a l'escena.

Us deixo una reconstrucció virtual, després del comentari de lux Lunae.
  

Vies romanes

Des de temps llunyans, l'ésser humà ha tingut la necessitat de desplaçar-se. En els nostres dies, hom ho fa gràcies a grans mitjans de transport com ho són els cotxes o els trens, recorrent grans carreteres que sumen un gran nombre de quilòmetres. Tanmateix, el que no sap molta gent és que totes aquestes grans autopistes i camins foren oberts en mig de grans irregularitats topogràfiques en temps on tot era molt diferent, en tots els sentits, des de tecnològic fins ideològics, essent els romans els màxims pioners pel que fa a obrir vies de transport.

Traçat de la via Augusta

I quan parlem de vies romanes, mai ens hem d'oblidar de la que és la via més llarga de tota la península ibèrica, la Via Augusta, que acumula gairebé 1.500 quilòmetres de longitud. Aquesta via connectava la península itàlica amb la ibèrica, iniciant-se en la Roma per posteriorment passar per tota la costa sur de la Gàl·lia, arribant a terres Hispàniques creuant els Pirineus i vorejar després tota la franja mediterrània fins a la ciutat de Cadis. 

Paral·lelament, cal dir que aquesta via, tot i ser construïda pels romans, ja existia prèviament, doncs es tractava d'una via natural i prehistòrica que rebia el nom de Via Heraclea, fent referència a la llegenda que relacionava Heracles amb la península Ibèrica. Dita via, també coneguda com Camí d'Anníbal, fou la precedent a la Vía Augusta, el nom de la qual fou nomenat per August entre els anys 8 i 2 a.C a través de les diferents reparacions que hi va manar fer.

Aquesta via fou utilitzada amb finalitats comunicatives i comercials entre les urbs, de les quals podem destacar pel seu patrimoni Gerunda (Girona), Tarraco (Tarragona) i Gades (Cadis), i moltes altres més que, indirectament, gràcies a bifurcacions, també hi quedaven comunicades. Tanmateix, amb el pas dels anys, només hi queden unes poques restes del que una vegada va ser una gran via distribuïdes per aquelles ciutats per on aquesta passava, però el que sí sabem és que les grans autopistes com per exemple l'AP-7 o l'A-70, i carreteres com la N-IV o la N-340 presenten molts trams en els que la segueixen, evocant una clara influència de l'època clàssica sobre l'actual.

També mai hem d'oblidar la Via del Capsacosta. La Via del Capsacosta era la calçada romana que durant segles van fer servir les persones que volien anar del Ripollès a la Garrotxa. Actualment, aquesta calçada està catalogada com a jaciment arqueològic i declarada bé cultural d'interès nacional.

Creada en època de l’Imperi Romà, la Via romana del Capsacosta és ben fàcil de resseguir. Aquesta calçada era denominada Via Annia i era un ramal de la Via Augusta. Des de Figueres entrava cap a la zona de muntanya, i després de travessar la plana de Bianya s'enfilava pel Capsacosta i seguia cap al coll d'Ares, per tornar a enllaçar després, ja dins la Gàl·lia, amb l’esmentada via principal. 

Restes del que fou una via

La Via del Capsacosta és l'únic tram que s'ha conservat de tota la calçada. Ha funcionat fins fa ben pocs anys, almenys, com a pas ramader. En alguns punts, sobre les grans lloses, encara s'hi poden veure les marques dels carros que la van fer servir. I és que, tot i ser una via secundària, la calçada devia ser prou important, en l'època dels romans, es creu que va arribar a tenir una importància considerable, ja que comunicava les mines de plata i ferro del nord de Catalunya amb les ferreries locals i també amb Roma. Els materials els van treure de la mateixa muntanya. Encara avui es conserven les llargues fileres de pedres que en delimiten el recorregut. També nombrosos pilons guarda-rodes, que evitaven que els carros poguessin caure pels marges, i els murs de contenció per assentar la via. Els murs, guarda-rodes i tota la resta d’altres elements de la Via romana del Capsacosta posen de manifest l'extraordinari treball de construcció realitzat uns dos mil anys enrere.

Per acabar, també cal parlar de la via de la Plata, l'origen de la qual és ben incert. Sabem que fou utilitzada en l'època de la protohistòria, quan encara la via no tenia un nom concret, i que, amb l'arribada dels romans a la península va reafirmar-se com a ruta i es va convertir en una de les principals vies de comunicació juntament amb la via Heraclea.

Via de la Plata

Fent referència al traçat, aquesta via d'aproximadament 463 quilòmetres enllaçava, en els seus orígens, la ciutat de Mérida (Emerita Augusta, capital de la província de Lusitania) amb Astorga (Asturica Augusta), rebent el nom de Iter ab Emerita Asturicam. Posteriorment, els emperadors dels segles posteriors, com Tiberi, Trajà i Adrià, van manar prolongar-la fins Santiponce (Italica), Sevilla (Hispalis) i Cadis (Gades).

Pel que fa a la funció, segons evidències històriques podem dir que fou la via central de les comunicacions, tant en èpoques de conquesta com en l'època imperial. Tanmateix, amb la caiguda de l'Imperi Romà, així com amb l'entrada dels visigots a la península, el manteniment de la via fou abandonat. Amb l'arribada dels àrabs, aquests la van tornar utilitzar, aquesta vegada per realitzar la conquesta de la Península Ibèrica.

Runes

Per finalitzar, cal dir que actualment es preserven moltes restes arqueològiques d'aquesta gran ruta. Per exemple, podem trobar mil·liaris (columna cilíndrica o oval que es posava a la vora de les calçades romanes per assenyalar cada milla romana, essent el mil·liar de Cáparra un bon exemple), ponts, com el de Alconétar (Càceres), termes, com les de Montemayor (Còrdova), o la villa romana de Torreáguila (Badajoz), entre moltes altres restes que ara són runes. Actualment, la carretera nacional N-630 discorre per diferents punts de l'antiga via de la Plata.

                                                                                                   Lux lunae & Perseo

Diana i Acteó

El quadre anterior del pintor Guiseppe Cesari representa una escena mitològica sobre Diana, deessa de la caça i dels boscos, i Acteó, un caçador fill de Aristeu i Autònoe. Concretament, la pintura mostra a Acteó transformant-se en cèrvol després de que aquest observés  Diana, enlluernat per la seva bellesa, mentre ella es banyava en el llac acompanyada per les nimfes. Quan la deessa   va adonar-se que el mortal l'havia vist despullada, el va castigar convertint-lo en un animal, concretament en un cèrvol i va fer que els  propis gossos que acompanyen al caçador, el matessin com a qualsevol presa.

Mitologia (2)

Salve, discipulae discipulique,

Aquí teniu una pintura que tracta sobre.... només us heu de fixar en els personatges i esbrinareu  qui són i quina és la història que s'explica.

Au, animeu-vos i feu via!!!!! Festina lente

Giuseppe Cesari, 

Termes romanes: Baetulo i Sant Boi de Llobregat

Salve companys i magistra Venefica!!

Voleu saber informació sobre les termes?? Què eren? Què s'hi feien?. Molts de vosaltres ja ho sabeu perquè l'any passat  les vam treballar. Anem per feina, aquí us les deixo!!

Les Termes

Les termes, eren edificis públics , precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals i representaven un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma.

L'estructura interna de les termes era una sala amb basses o piscinae a l'interior: el frigidarium (d'aigua freda), el tepidarium (d'aigua tèbia) i el caldarium (d'aigua calenta). Els banys de vapor principals, es trobaven al sudatorium, hi havien dos tipus: el laconium (banys sec) i l'assa sudatio (bany humit).

Sistema termal

La calefacció de l'aigua en el cas del caldari, els banys de vapor i en menor grau del tepidari, es duia a terme per mitjà de l'hipocaustum. Aquest sistema consistia en un forn (praefurnium) que omplia de fum una zona intermèdia entre el sol i el terra de les termes ( suspensurae), anomenada àrea.

Però quin era el recorregut que empraven en les termes?

Primer de tot, anaven a l'apoditerium, que era el vestuari, hi havien uns ninxos per poder deixar la roba. A continuació, anaven al caldarium, què era la zona d'aigua calenta. Allà hi trobaven la palaestra, era un pati portificat on es feien exercicis físics, com la lluita. Els que lluitaven com que portaven una mena d'olis feien servir l'estrígil, per treure la porqueria. Desprès anaven a les termes d'aigua calenta, això feia que s'obrissin els porus. Passaven al tepidarium, la sala d'aigua tèbia. I per últim el frigidarium, allà es tancaven el porus.

A vegades, hi havia una piscina a l'aire lliure, que era on es practicava la natació (natatio).

Ara que he acabat de fer una explicació en general de les termes per poder-vos situar. Us explicaré dues termes importants, n'hi ha més, però jo us explicaré, la de Baetulo i la de Sant Boi de Llobregat. La meva companya us explicarà unes altres. Les de Caldes de Montbui i les de Malavella.

Termes de Baetulo 

Situada a la plaça de l'Assamblea de Catalunya (Badalona) al subsòl del Museu de Badalona, les termes romanes de Baetulo constitueixen un dels conjunts arqueològics més interessants del país.Van ser excavades durant els anys cinquanta del segle XX. Aquests banys públics es trobaven a la part inferior de la ciutat. 

                 
                           Termes romanes de Baetulo ( Badalona)

Termes de Sant Boi de Llobregat

Són un conjunt de cambres de bany dotades d'un sofisticat sistema de calefacció.Les termes romanes de Sant Boi eren privades i formaven part de l’àmbit domèstic d’una vil.la romana. Aquestes termes estan situades a l'actual municipi de Sant Boi de Llobregat  i estaven formades per dos cossos d'edificació paral·lels: un contenia les cambres fredes: l'apoditerium, el frigidarium i la cella piscinalis ( piscina d'aigua freda). L'altres les cambres calentes: tepidarium, sudatorium i el caldarium. L’11 de setembre de 1998 es van inaugurar les obres de restauració de les Termes de Sant Boi de Llobregat.

                
                               Termes de Sant Boi de Llobregat
 
  

Restes arqueològiques: Els aqüeductes (aquaeductūs)

El seu origen

Els aqüeductes van haver de ser inventats ja que les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus. Encara que  a prop de cada illa de cases solia disposar-se d'una font pública, el fet que en totes les ciutats es construïssin diversos establiments termals  i que s'haguessin de regar els jardins públics i privats,feia que no fos suficient. Per aquest motiu una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals com els pous, les cisternes i/o les fonts naturals.

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent (specus) en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls). En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa a tres llocs: a les fonts públiques, a les termes i a les cases privades.

Aqüeducte de Segòvia

FITXA TÈCNICA
Títol: Aqüeducte de Segòvia. 

Autor: Desconegut. 
Cronologia: 90 - 105. 
Estil: Romà. 
Tipologia: Obra pública. 
Materials: Granit. 
Localització: Segòvia (Espanya).

L'aqüeducte de Segòvia és l'obra d'enginyeria romana més important de la Península bèrica, a part de ser la principal imatge del paisatge urbà segovià. 

S’inicia a uns 16 km als afores de la ciutat, a la serra de Guadarrama, d’on pren l’aigua del cabal del riu Frío. Des d'allà en surt un canal de 30 cm de diàmetre que es dirigeix en suau descens i, en alguns trams sota terra, fins a una torre ("El Caserón") construïda a la ciutat de Segòvia, i que s'encarregava d'eliminar la possible brutícia acumulada. A partir d'aquí s'inicia la part visible i arquitectònica de l'aqüeducte dividida en dos grans trams: 

un primer construït a partir de 78 arcs de mig punt que van prenent alçada gradualment i un segon tram amb 44 arcades dobles sobreposades. En total són 728 m de longitud, amb una alçada mínima de 7 m i una màxima de 29. L’arqueria superior es manté sempre invariable, però en canvi, els pilars de l’arqueria inferior varien la seva mida segons les irregularitats del terreny. 

Tots els arcs estan construïts amb pedra granítica, tallats de manera tosca i units els uns amb els altres.

A sobre de la inscripció commemorativa (“IMP [ERATOR] NERVA CAESAR”), avui desapareguda, situada al capdamunt dels tres arcs inferiors de major alçada, s'hi obren dos nínxols a banda i banda, que en època romana guardaven imatges de déus pagans o del mateix emperador. En el seu lloc, actualment, es troben dues imatges, la de la Mare de Déu i Sant Sebastià.

Tanmateix, i com ha succeït amb altres obres d’enginyeria d’època romana, existeix una 

llegenda medieval que atribueix la seva construcció al diable. Segons la tradició, una noia, cansada d’haver de pujar l’aigua cada dia fins a la part alta de la ciutat on vivia, va fer un pacte amb Llucifer: si ell podia construir en una sola nit un pont capaç de dur l’aigua, ella li donaria la seva ànima. Quan al diable era apunt de col·locar l’última pedra, el gall cantà, salvant així a la jove.

Aqüeducte de Sant Jaume dels Domenys

FITXA TÈCNICA

Títol: Aqüeducte de Sant Jaume dels Domenys.
Autor: Desconegut. 
Cronologia: Segle IV-V.
Estil: Romà. 
Tipologia: Obra pública. 
Materials: Pedra del país i morter.
Localització: Sant Jaume dels Domenys 
(Baix Penedès).

Encara que és l'obra hidràulica de més interès que es conserva en el Penedès, és poca la informació que ens ha arribat d'aquest aqüeducte, també anomenat aqüeducte dels Arcs. Sembla que servia per abastir d'aigua a una gran vil·la romana situada just al costat, anomenada vil·la dels Arcs. No obstant, alguns historiadors defensen que a la vil·la dels Arcs o potser més enllà existirien uns banys públics o unes termes on possiblement també aniria a parar l'aigua.

Com es pot observar, es mantenen dempeus els tres trams, un grup de tres arcs de 12,7 metres, un arc solitari i un altre grup de dos arcs, que fan 8,7 metres. La seva alçada és d'uns 4 metres.                                               

CERÀMICA GREGA (2)

χαίρε,

Com que fa dies que hi és, a la pobra la estàvem deixant sola. Voleu saber la solució? Doncs, au.

Es tracta d'un kylix de figures roges amb fons negre. El que hi ha representat són Aquil·les curant a Pàtrocle.

Pàtrocle era el millor amic d'Aquil·les,  i depenent de les versions, l'amant.

Aquesta peça la podem trobar a L'Illa dels Museus a Berlín.