dimarts, 12 de febrer del 2013

La dona a la Grècia antiga (1): Consideracions generals. Hesíode i el mite de Pandora

CONSIDERACIONS GENERALS
L’entramat sociocultural de la Grècia antiga, i especialment de la Grècia clàssica, on la dona és considerada un element important, però que cal mantenir en l’esfera privada o en els marges de la societat, fa que el propòsit d’arribar a les individualitats reals sigui un objectiu gairebé impossible.
L'aproximació a la dona com a “subjecte” de saviesa ens porta a renunciar, en bona mesura, a accedir directament a la realitat, i ens hem d’acontentar d’arribar-hi a través de l’univers de les representacions, dels mites i de les obres literàries.
Els estudis dedicats a les dones del món grec van en dues direccions: la primera, tracta de definir la posició de les dones dins el casal i en relació amb la πόλις; la segona, intenta establir l’estatus de cada dona en les diverses fases de la seva vida, retratant-ne l’evolució biològica, o bé segons un criteri de valoració social, mesurant la situació de les dones per la seva proximitat o distància d’un model considerat normal, que és el de la dona casada i mare de família.

En el segle V aC, els millors ornaments d’aquesta dona són el silenci, i el fet que no es parli d’ella, ni bé ni malament. Així doncs, el silenci esdevé, per així dir-ho d’alguna manera, garant de la “normalitat” femenina. (Imatge: Home que se'n va a la guerra mentre la seva esposa el despedeix i es queda a casa, vas àtic del S. V aC).

Els noms de dona que posseïm, per tant, siguin reals o ficticis, siguin fruit de la tradició històrica o de la imaginació, recullen sempre excepcions, dones que d’una o altra manera no s’adequaren a la norma i assoliren, potser, espais de llibertat i de coneixement més amplis que les seves silencioses companyes, encara que, sovint, al final, hagueren de pagar-ho amb la vida, amb la marginació social i amb la infelicitat. (Imatge: Dones rentant roba, ceràmica grega de figures vermelles 470-460 aC, Musée du Louvre, París)

L’eloqüència és ja una primera transgressió, car la fama (κλέος) que sol guanyar-se en la guerra, i la paraula (λόγος), que s’exerceix a l’àgora i a l’assemblea, pertanyen a l’àmbit públic, que no és propi de la dona sinó de l’home. En conseqüència, les dones guanyen la seva fama portes endins, “treballant el teler i compartint el llit” (del seu marit, òbviament).

L’ESTIRP DE LES DONES : HESÍODE I EL MITE DE PANDORA
El mite de Pandora ens presenta la creació de la primera dona i el naixement del γνος γυναικν. Aquest mite és desenvolupat per HESÍODE (poeta que va néixer a Beòcia aproximadament a la primera meitat del segle VIII aC) en dues de les seves obres: a la Teogonia es presenta un esbós del mite; a l'obra Treballs i dies se'ns narra ja un mite molt més desenvolupat i detallat. L'essència del mite, però, és clara: el que caracteritza la dona és que és un mal, un mal tant més temible quan més apassionadament el busquen els que el pateixen; un mal adornat amb tot tipus de seduccions i capaç de tota classe d’artimanyes; un mal, però, del que l’home no en pot prescindir.









  

(Imatge 1: Creació de Pandora pels déus olímpics, cràtera, 460aC, British Museum, Londres; Imatge 2: Pandora, ceràmica grega, segle V aC)

La misogínia d’Hesíode respon, doncs, a quelcom profundament arrelat a la consciència grega. La dona és, sens dubte, un ésser inferior que no pot comparar-se a l’home, l’heroi. El seu domini es redueix a l’οἰκός i als treballs domèstics, i quan intenta donar la seva opinió sobre alguna cosa, se li recorda ràpidament quin és el seu lloc. I en l’elaboració del mite de Pandora trobem les parelles d’oposats que estructuren el pensament de l’home grec: d'una banda, a l’home li corresponen la cultura i la civilització, la guerra, la política, la raó i la llum; de l'altra, a la dona li corresponen la naturalesa, l’insociabilitat, les activitats domèstiques, la falta de moderació i la nit.

Bibliografia: M. Jufresa (ed), Saviesa i perversitat: les dones a la Grècia antiga, Destino, Barcelona, 1994
                    C. Mossé, La mujer en la Grecia clásica, Nerea, Hondarribia, 1990
                    Hesíode, Poemas Hesiódicos, edició de Mª Antonia Corbera Lloveras, Akal Clásica, Madrid, 1990

1 comentari:

  1. Ha estat una entrada enriquidora, i potser, tenint en compte que l'época medieval va ser mitjancera en alguns aspectes de la cultura clàssica,ara podem entendre la visió que de la dona en tenien, i que els va anar força bé, és a dir, com una sirena encisadora que feia naufragar als homes virtuosos per portar-los pel mal camí.

    ResponElimina