Garum & La factoria de Peix

GARUM

  El garum era una salsa feta amb una base de peix.

Un suc que s’obtenia del premsat amb sal de peixos, entranyes de peix i restes de qualsevol animal marí i que deixaven adobar al sol. Era un condiment quasi com el quetxup o la maionesa actual, però mes fort.

El seu origen és fenici, pero va tenir el seu gran apogeu a partir del segle I a.C amb els grecs i els romans, els quals van començar a utilitzar-lo com a  salaó, i va ser aleshoress quan es va convertir en essencial. Aquesta salsa es va utilitzar fins al Renaixement.

A la barreja del garum també hi posaven herbes aromàtiques per fer-lo mes saborós. Acabat el procés d’elaboració es guardava en àmfores que s’exportaven arreu de l’imperi.

No és difícil imaginar el flaire que devien fer les factories de garum, amb milers de litres de peix en diferents graus de maceració i concentrant-se a sol i serena. Però cal recordar que a la taula es servia amb molta moderació, com qui es posa vinagre o espècies al plat. I com a la cuina romana quan elaboraven els plats no posaven sal, el garum era una manera d’aportar la sal necessària tant per donar sabor com per les necessitats d’aquest mineral a l’organisme.   

PERÒ... COM S'ELABORAVA?

AQUÍ ENTRA EN JOC LA FACTORIA DE PEIX

El primer que es feia era pescar i recolectar tots els aliments i susbtàncies necessaries per a  la seva preparació. Un cop obtinguts, es netejaven i s'eliminaven  els budells, la sang...

Aquesta barreja es posava amb sal, es guardava en àmfores, d' uns vint-i-sis o trenta-cinc litres de capacitat i s'exposaven al sol durant molt temps, podia arribar fins a diversos mesos. Els instruments utilitzats per al procés del peix eren fulles i ganivets afilats, que no tinguesin forma de serra per a  no  malmetre les espines  i barrejar-ho amb la part que servia d'aliment.

El sabor i el nom del garum depenia el peix que es feia servir de base, podien  ser ostres, gambes o altres tipus de  marisc o molusc.

El resultat final del garum variava depenent de la zona en la qual fos fabricat. Hispania va ser una de les grans províncies que més productes alimenticis, com el garum, manufacturava i produïa a gran escala per comercialitzar-los.

Restes de la  factoria de salaó (cetaria) de Barcino datada del segle III dC,de les estances on es rentava, trossejava i s' emmagatzemava el peix ja salat. Segons sembla, el garum de Barcino va arribar a gaudir d’un cert prestigi. Com en el cas de la bugaderia i el taller de tints, s’han fet estudis que han permès concretar alguns ingredients d’aquesta salsa de la qual també parlen els textos clàssics.

La cella vinaria

CELLA VINARIA

Un aspecte molt interessant de la ciutat de Barcino és la presència de la viticultura a l’època romana. Durant l’excursió per la ciutat romana de Barcelona, els alumnes de batxillerat vam veure un celler romà o cella vinaria. 

El procés de fabricació del vi era el següent:

Un cop veremat, el raïm es portava a la sala de premsat, on es trepitjava. El suc del raïm o most queia en un recipient i després es transvasava a uns grans dipòsits de ceràmica anomenats dolium. Tenien una capacitat de fins milers de litres i normalment estaven enterrats en el sòl de la bodega. Dins dels dolium el suc fermentava i es convertia en vi. Els mestres vinaters s'encarregaven de la fermentació. El vi es clarificava amb cendra i se li podia afegir aigua de mar i fruites macerades que l'aromatitzaven. Després d'aquests tractaments, el vi es deixava envellir. Es feien uns forats a les tapes per permetre l'escapament del diòxid de carboni.

Finalment, el vi s'envasava en àmfores, on normalment constava escrita la seva procedència. Les àmfores es tancaven amb taps de suro segellats amb guix i es carregaven apilades en els cellers dels vaixells per al seu transport i posterior comercialització.

Fotografia de les dolium

La muralla i el temple

La muralla

Antigament, els romans empraven les muralles, les res sanctae, per definir conceptualment la ciutat. Dir que utilitzaven aquestes construccions només amb finalitats defensives seria un error, doncs les muralles eren concebudes com una “línia màgica”, ja que s'edificaven mitjançant vells rituals, i eren utilitzades com a elements per organitzar i estructurar la ciutat. Eren l'element clau per organitzar des de els carrers fins les accions. Dintre de la ciutat, a la urbs, es realitzaven les activitats polítiques, judicials, administratives i comercials. Fora, a l'agger, les laborals, com les activitats agràries.

Torre de la muralla romana, pça. Traginers, Barcelona

Un bon exemple d'una muralla romana es troba a Barcelona, ciutat que vam visitar per realitzar una ruta que passava per diferents restes arqueològiques de l'antic Imperi. Actualment, només queden restes, lluny de l'abundància, de la segona muralla. Antigament, hi va haver una muralla que ocupava el mateix perímetre que la segona. No obstant, fou una muralla de poca alçada i gruix que, després d'una incursió dels francs i els alemanys a la ciutat al segle II, es va decidir reforçar, donant lloc a la segona muralla que, segons fonts arqueològiques, es va finalitzar al segle IV.

Estructura de Barcino

 Aquesta segona muralla contrastà notablement amb la primera. Feia ni més ni menys que 9 metres d'alçada i 4 d'amplada (±). A més, presentava 76 torres, de fins a 18 metres d'alçada, situades cada 5 o 6 metres en el perímetre total, que és d' aproximadament entre 1.220 i 1.350 metres. Aquesta construcció va dotar a la ciutat d'una estructura rectangular i octagonal.

                                                         

       El temple

En la antiguitat, una de les moltíssimes coses que caracteritzaven als romans fou la devoció cap als déus. Com no, davant d'aquesta fe, havien de  retre culte a aquests déus en un lloc determinat. Aquest lloc rep el nom de temple, templum en llatí, un nom que tots hem escoltat alguna vegada, doncs la gran enginyeria dels romans fou tan excel·lent que, en els nostres dies, encara es conserven una gran quantitat de temples.

Temple romà d'Èvora

Els temples romans a part de ser llocs on  es congregava un munt de gent, són estructures amb uns orígens molt interessants, encara que potser un tant incerts. Són moltes les fonts històriques que diuen que aquest tipus de construcció té els seus orígens en la barreja entre l'arquitectura etrusca i la grega. Tanmateix, a través dels anys, va anar modificant la seva estructura. Els temples romans, tals com els coneixem ara, van ser construïts amb un material molt similar a l'actual ciment que s'obtenia d'una barreja entre pols mineral i calç. Presenten una planta rectangular i la part més treballada és la frontal, doncs és on s'aixeca un gran pòrtic acompanyat d'una escala d'accés que dotava a l'edifici d'una gran majestuositat. Les columnes podien ser decorades amb diferents estils grecs, com el dòric, el jònic o el corinti, però els romans no feien èmfasi en aquest aspecte i concebien aquests elements com simple decoració.

Temple d'August, Barcelona

Com ja he dit abans, els temples eren construccions on la gent rendia culte als déus. En una ciutat hi podien haver més d'un temple. Malgrat això, el més important de tots es situava en el fòrum i estava dedicat a la Tríade Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva).Tot i així, també hi podien haver temples dedicats a emperadors, com a August, com és el cas del temple que vam visitar a Barcelona.

El temple d'August que vam visitar fou construït en el fòrum de Barcino, justament al cim del mont Tàber. Segons fonts històriques, es diu que aquest temple fou edificat en època de Tiberi, personatge que va estimular el culte a l'emperador. També diferents estudis i excavacions asseguren que aquest temple estava constituït per onze columnes a cada ala i alçat en un pòdium d'un terç de l'alçada total de les columnes. Malgrat això, hi han nombroses hipòtesis sobre l'estructura i funció d'aquest lloc sagrat que contrasten amb l'estructura esmentada anteriorment.

Llatinismes i expressions Llatines (4)

Bona Tarda Companys i Laura! 

Per fi tenim les solucions a les expressions llatines que ens va proposar la Laura fa ja més de dos mesos... encara que les tenim gràcies a la seva ajuda! 

•  Nemini licet ignorare ius: A ningú li convé ignorar els seus drets.

• Assem habeas, Assem valeas: Tant tens, tant vals!

•  Auri sacra fames: L'ànsia execrable d'or.

• Qui tacet, consentire videtur: Qui calla, atorga.

• Salus populi suprema lex esto: Que el poble estigui bé  ha de ser la llei més important.

 Fins demà!!:)

Visitem el MAC

 

Salve Comites,

M'han dit que fa uns dies, just abans de Setmana Santa, vàreu anar a veure l'exposició Històries de tocador, cosmètica i bellesa a l'antiguitat. Crec que us ho vàreu passar molt bé, a més d'aprendre moltes coses sobre la meva època: Quins eren els rituals del bany, quan i què ens rentàvem, quins recipients usàvem per guardar els olis, els ungüents i els perfums. Com ens pentinàvem, i amb què ens maquillàvem. Aquí en teniu unes quantes imatges:

Bols, remenador de cosmètics, ungüentari i embut de vidre bufats a l'aire.
S I-II dC. Producció medterrània, origen desconegut.

Estígil, estri per netejar-se les restes dels olis i ungüents de la pell. 

Mirall etrusc amb mànec. S. IV-III aC. Bronze polit amb decoració gravada. Procedència grega.

 Per acabar bé  la visita us van fer un taller per posar en pràctica el que us havien explicat, encara que no us vau banyar amb llet de burra ni vau fer ungüents i cremes amb formigues d'Hèrcules barrejades amb sal, ni vau fer servir excrements de cocodril o fems de vaca ni vau  haver d'anar a caçar un cérvol per fer pols amb les seves banyes...

Però jo crec que us en vau sortir prou bé, i pulcherrimi pulcherrimaeque estis!

L' ENTRADA ALS INFERNS

Salvete comites,
Virgili, en el seu cant VI de l'ENEIDA, ens explica la baixada d'Eneas als inferns, tal com va fer Homer en l'Odissea, però on és la seva porta d'entrada? Estrabó, historiògraf grec (64 a.C.- 19 d.C.) en els llibres de Geografia va escriure sobre un lloc a Hiérapolis (l'actual Pamukkale, Turquía) com l'entrada a l'Hades, i deia que era ple d'un vapor tan dens que era difícil veure'n el sòl, i que els animals que s'hi acostaven es morien instantàniament. 

L'arqueòleg Francesco d'Andria de la universitat de Salerno li ha donat la raó, ja que després d'unes excavacions ha trobat allà les restes d'un temple dedicat al déu Plutó i a Koré, Persèfone.

Les excavacions han deixat al descobert  també les restes d'una piscina i unes escales, tal com descriuen els autors clàssics. Perquè us en feu una idea, aquí us deixo una reconstrucció  virtual de les runes.

Ja veieu que realment existeix aquesta porta, i que no és la de l'aula!!!
Valete!
                                          Cataclàs

Ars Amandi (Llibre I)

Segons Ovidi... Quins passos ha de seguir un soldat per tal de ser un bon amant?

Ars Amandi (Llibre I)

Segons Ovidi... Què provoca i què acompanya l'art d'estimar?

ARS AMANDI

 Salve discipulae secundi cursus,

Ja que enguany us heu de llegir aquesta obra d'Ovidi, fem-ho d'una manera entretinguda, mitjançant preguntes que vosaltres mateixes formulareu en les diverses entrades i respondreu a través dels comentaris.

 Tanmateix, abans d'endinsar-nos de ple en les pàgines d'aquest petit llibre, us en faig cinc cèntims.

Aquesta obra Ars Amandi o l'Art d'estimar consta de tres llibres. Els dos primers estan dedicats a l'home i el tercer a la dona. No sé si és que Ovidi considerava que l'home  era més obtús, però el que exposa en els dos primers llibres, com conquerir i retenir l'amor d'una dona, ho fa només en un llibre per a ella. Es creu que a les dones del moment no els va fer gaire gràcia i per conciliar-se amb elles va escriure dues  obres més : Remedia Amoris i Medicamina faciei. La primera tracta , com bé diu el títol, de les maneres que té la dona, i com no , l'home, per superar un amor desafortunat. Mentre que la segona obra , de la qual només es conserven 100 versos, és un tractat de cosmètica per  tal que la dona encisi amb la seva bellesa  l'home, tot i que després d'haver vist l'exposició del Museu Arqueològic de Barcelona, i saber com preparaven les seves cremes, aquest concepte de bellesa és un tant relatiu.

 Les tres obres escrites entre l'any 1 a. C. i el 2 a. C. pertanyen al gènere de poesia didàctica, i aquesta finalitat l'expressa  el mateix autor en el vers 17 del llibre I :

ego sum praeceptor Amoris, 

encara que l'obra és del tot novedosa, tant pel que fa a la temàtica, ja que els temes  emprats anteriorment eren  filosòfics (Lucreci), d'astronomia (Arato), agraris (Virgili), com per la manera humorística de tractar-la.  A més, cal afegir que el metre no és l'hexàmetre sinó  el dístic elegíac.

Els filòlegs sempre han imaginat raonablement que aquestes obres, carmen, van ser la causa de l'exili del poeta,  i que ell mateix expressa  a les Tristia II 207:

Perdiderunt cum me duo crimina, carmen et error,

alterius facti culpa silenda mihi.

però encara que fos del domini públic  de la seva època, no ho podem assegurar del cert, sobretot pel que fa a l' error, instigador de l'adulteri, com ell mateix explica? una conspiració, implicació en un escàndol a la família imperial? El que sí se sap és que August havia retirat tota l'obra  d' Ovidi de les biblioteques públiques i es desaconsellava tenir-ne còpies privades. Potser només va ser un pretext oficial, car les obres havien estat publicades feia 7 o 8 anys abans, però és que Ovidi amb les seves obres desafiava la política ètica, social i inclús literària  d' August.

La dona a la Grècia antiga (2): La tragèdia grega. El teatre, mirall de la ciutat

Situem-nos a l'Atenes del S.VaC, i anem a fer una recerca en el teatre, però no d'informacions sobre la condició real de la dona atenesa, sinó d'imatges sobre la dona. El gènere de la tragèdia té el seu punt àlgid i de màxim esplendor en tres grans autors: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. 

               

Les obres d'aquests autors semblen haver concedit a les dones un lloc d’honor, ja que no només aquests personatges femenins estan al centre de la intriga, sinó que a través de les paraules que els dóna el poeta se’ns mostren sentiments i opinions que ningú esperaria sentir en un marc com el de la ciutat d’Atenes.

Per què,  si la societat grega, i especialment la del s. VaC, preua tant el silenci entorn de la dona, la literatura de l’època (la tragèdia sobretot) parla tant de les dones i les deixa expressar-se llargament? Doncs perquè la tragèdia és un espai cívic on es mimetitzen, entre altres coses, les tensions que comporta la democràcia atenesa, tancada i radical, que s’estructura a base de divisions, una de les quals, i no menys important, és la divisió de sexes, la distància entre homes (ciutadans que gaudeixen dels drets polítics) i dones quasi-ciutadanes que no en tenen cap.

Les  tragèdies estan escrites per homes, representades per homes i són, gairebé amb tota seguretat, homes els qui acudeixen al teatre. Els homes, doncs, com solen fer quan estan sols, parlen de les dones i imaginen que les deixen parlar, i aquest discurs, a través de l’ambigüitat del transvestiment que esborra la diferència de sexes, els permet escapar de la seva posició central i traslladar-se als marges, apaivagar les tensions i obtenir una sensació de plaer. Per una estona, el que dura el transcurs de l’obra, les dones actuen posant en joc moltes capacitats d’intel·ligència i valor comunament qualificades com a masculines, sembla que les característiques dels sexes quedin confuses, però al final, tot torna al seu lloc, els límits queden restablerts, i els homes gaudeixen del doble benefici d’haver-ho trastocat tot i de tornar-ho a posar tot en ordre.

És  per això que molts dels comportaments de les heroïnes, que tenen la seva justificació en situacions pre-democràtiques, poden ser vistos com a “perversos” en el marc de la ciutat democràtica atenesa, que és el mirall últim de la tragèdia.

També són “perversos” aquells comportaments en què la dona trastoca els papers que tradicionalment se li atribueixen en la relació amorosa. La figura femenina és un objecte de valor complex, però generalment representa un objecte de desig per a la conquesta del qual l’heroi passa per innombrables perills i aventures: la peripècia de l’adquisició de la dona és vista sovint en el mite grec en una dimensió cinegètica, com una depredació en la qual hi ha un subjecte agent – el caçador, l’home – i un objecte pacient – allò caçat, la dona. De vegades, no obstant això, aquest objecte cobejat, tot i no deixar de representar la màxima seducció, es converteix en un ésser que provoca desconfiança o inspira temor: en definitiva, en un perill. Aleshores els termes de la relació canvien i el caçador pot convertir-se en la presa, i aquesta adquirir els caràcters del caçador: és aquest l’aspecte que retrobem en Circe, la fetillera que converteix els homes en porcs per mantenir-los sota el seu poder; o en la Clitemnestra que, com una aranya, abans de matar el marit l’embolcalla en un tapís teixit per ella mateixa; o en Hel·lena, la bellesa de la qual esdevé mort per a innombrables guerrers, etc...

John W. Waterhouse, Circe oferint la copa a Odisseu, 1891, Oldham Art Gallery, Oldham, UK

P.N. Guerin, Clitemnestra vacil·la abans de matar Agamemnó, 1817, Musée du Louvre, París

Helena i Paris, cara A d'una cràtera de figures vermelles, 380-370 aC, Musée du Louvre, París

Bibliografia: M. Jufresa (ed), Saviesa i perversitat: les dones a la Grècia antiga, Destino, Barcelona, 1994
                    C. Mossé, La mujer en la Grecia clásica, Nerea, Hondarribia, 1990